Un rellotge i un sofà

Un dia qualsevol et trobes sense feina i els teus ingressos i els teus capritxos trontollen perquè senzillament ja no hi ha calers. Potser és un inici massa tràgic, però és aquesta situació l'ha que m'ha motivat a començar aquest blog.

Al dia següent d'estar a l'atur no sens aquesta sensació d'estar desemparat. Simplement si és estiu disfrutes de la platja, gestiones la paperassa, quedes amb els amics... i si és hivern evites llevar-te a les 8 i et converteixes en una mena de monstre de la manta tot el dia rondant per casa. A la setmana comences a fer plans de futur de lo més positius. De cop i volta tens la certesa que no et costarà gens trobar feina i obvies el fet que cada cop hi ha més aturats. Escombres, fregues, cuines, fas el llit... i tot amb un somriure ben gros.

Passa un mes i ja sents que has descansat, que has desconectat d'aquella feina que t'estressava i et menjava l'ànima, i que ja estàs preparada per marxar de vacances i tornar amb una muntanya de currículums per enviar. Marxes de vacances amb la mateixa visió positiva de futur que t'havies creat durant la primera setmana d'aturat.

Passen tres mesos i la cosa comença a posar-se sèria. Els teus amics tornen a les seves rutines i tu et sents sola. Les parets que fins ara t'havien recordat lo bé que estaves sense treballar, ara es retorcen i et miren de reüll d'una manera amenaçadora. El sofà t'engulleix i tu intentes defensar-te. Una cosa tens clara: has de trobar feina. Comences a enviar curriculums, tires de contactes, t'aventures a provar coses noves... i res de res. Sembla que el món hagi decidit no escoltar-te. Et lleves a les 9. Et menges l'esmorzar i et prens el cafè mentre busques feina per Internet. A les 11 penses que ja queda poc per les 14. A les 14 penses que ja queda poc per les 17. I a les 17 penses que ja queda poc perquè la teva parella arribi a casa, cansada, i amb ganes de deixar-se engollir per sofà. A les 20 ja queda poc per sopar i a les 24 encara no tens son perquè no has fotut res en tot el dia. I si tot parés aquí... no hi hauria tants problemes, però llavors comences a plantejar-te si has pres les decisions adeqüades, i te n'adones que no saps reaccionar davant de tot. També veus que no saps fer coses sola i que et queden moltes coses per aprendre. Si, a simple vista, un drama creat en tan sols 5 mesos. Som dèbils de collons! Hi ha persones que ho tenen molt i molt més cru, no és just que reaccioni així.

Llavors tens dos opcions: o deixar-te portar per aquesta mala influència que és la depressió o reaccionar i veure que lluitar contra un sofà i un rellotge és d'allò més fàcil. Jo vaig escollir la segona i ja tinc una oferta de feina i he sortit a córrer aquest matí. Crec que vaig bé.