Al dia següent d'estar a l'atur no sens aquesta sensació d'estar desemparat. Simplement si és estiu disfrutes de la platja, gestiones la paperassa, quedes amb els amics... i si és hivern evites llevar-te a les 8 i et converteixes en una mena de monstre de la manta tot el dia rondant per casa. A la setmana comences a fer plans de futur de lo més positius. De cop i volta tens la certesa que no et costarà gens trobar feina i obvies el fet que cada cop hi ha més aturats. Escombres, fregues, cuines, fas el llit... i tot amb un somriure ben gros.
Passa un mes i ja sents que has descansat, que has desconectat d'aquella feina que t'estressava i et menjava l'ànima, i que ja estàs preparada per marxar de vacances i tornar amb una muntanya de currículums per enviar. Marxes de vacances amb la mateixa visió positiva de futur que t'havies creat durant la primera setmana d'aturat.
Passen tres mesos i la cosa comença a posar-se sèria. Els teus amics tornen a les seves rutines i tu et sents sola. Les parets que fins ara t'havien recordat lo bé que estaves sense treballar, ara es retorcen i et miren de reüll d'una manera amenaçadora. El sofà t'engulleix i tu intentes defensar-te. Una cosa tens clara: has de trobar feina. Comences a enviar curriculums, tires de contactes, t'aventures a provar coses noves... i res de res. Sembla que el món hagi decidit no escoltar-te. Et lleves a les 9. Et menges l'esmorzar i et prens el cafè mentre busques feina per Internet. A les 11 penses que ja queda poc per les 14. A les 14 penses que ja queda poc per les 17. I a les 17 penses que ja queda poc perquè la teva parella arribi a casa, cansada, i amb ganes de deixar-se engollir per sofà. A les 20 ja queda poc per sopar i a les 24 encara no tens son perquè no has fotut res en tot el dia. I si tot parés aquí... no hi hauria tants problemes, però llavors comences a plantejar-te si has pres les decisions adeqüades, i te n'adones que no saps reaccionar davant de tot. També veus que no saps fer coses sola i que et queden moltes coses per aprendre. Si, a simple vista, un drama creat en tan sols 5 mesos. Som dèbils de collons! Hi ha persones que ho tenen molt i molt més cru, no és just que reaccioni així.
Llavors tens dos opcions: o deixar-te portar per aquesta mala influència que és la depressió o reaccionar i veure que lluitar contra un sofà i un rellotge és d'allò més fàcil. Jo vaig escollir la segona i ja tinc una oferta de feina i he sortit a córrer aquest matí. Crec que vaig bé.
2 comentarios:
Ara sí, benvinguda a la blogosfera. Curiós tema per començar... No sé de què em sona.
Iep Manu!! pk tú em vas ensenyar la paraula Karpediem, pk un dia e vas dir Manu, per això i per moltes altres coses..et donc, directament, molta sort per la teva separació del sofà i espero que aviat puguis oficialitzarho.MOlta sort en els teus nous projectes i..com deia...un tio que passejava pel carrer..a vegades, en èpoques xungues, que semblen de crisi, és quan hom pot trobar oportunitats bones!! 1a enpemta i 1 somriure sincer!!good luck!!
Publicar un comentario